No ha pogut ser.
Malgrat els esforços del club el femení no s’ha
pogut mantenir. Perdent jugadores poc a poc, com dessagnant-se, i víctimes de la
informalitat i del nul compromís com a detonadors, finalment ens hem quedat en
el camí.
Vull parlar de com no s’ha aprofitat la
generositat de les persones que per l’equip (per a elles) han treballat, com el
“míster” (en Salva).
Vull parlar de les noies que, tenint passió
pel futbol, queden sense equip per la informalitat d’altres. Vull parlar de la
meva pròpia decepció.
Però fins avui no he pogut escriure ni un
rengle perquè, des de diumenge passat, que estic trist; tot passant una mena de
dol esportiu per la pèrdua del (meu) Femení.
Ja no tornaré a dir allò de “Noies!”, expressió empeltada per la Maria Visa (entrenadora del primer equip femení que es va formar al CE. Esparreguera) per
reclamar l’atenció del grup sencer, perquè ens hem
quedat sense.
Il·lusions trencades, l’ànim pel terra.
Suposo que, després d’uns dies llepant-me les
ferides, començaré ha pensar en la construcció d’un nou projecte, però, ara,
encara fa mal.
Salut i dolgut, molt.
