Cada any succeeix el mateix. Comença la lliga i es desfermen emocions. De vegades aquestes emocions són negatives. Uns per haver situat el llindar de les seves expectatives més enllà de on, raonablement, caldria haver-les posades. D’Altres perquè han anat a parar a un grup “fort” i comencen patint derrotes severes i, finalment, els darrers altres, perquè estant en un equip “fort” i en una categoria “forta”, es troben amb que allò de “aquest any a preferent” no és tant senzill i que, potser, ens toqui lluitar per mantenir la categoria, només, ni menys.Tant sols el treball constant, sense preses i sense pauses, confiant en els tècnics que s’encarreguen de treballar la plantilla, trobarem un marge de raonable optimisme de cara al futur en la competició. Actituds de crítica permanent, de menys teniment dels jugadors amb menys habilitats, de discussió sistemàtica de tot, només poden dur al desastre i, això, ja ho hem vist... durant els darrers 40 anys que ho anem veient, i alguna cosa haurem après al respecte.
Al final tots els grups milloraran, cadascun al seu nivell, uns assoliran objectius esportius, altres no i a altres ni tant sols els hi toca de tenir objectius de competició.
Una cosa tenim molt clara: Els nostres són els millors, perquè són els nostres, i farem en cada cas el màxim que es pugui amb el que tenim (perquè són els millors perquè són els nostres).
Els que enguany no hi són, ni estan ni se’ls espera, siguin jugadors o entrenadors. Ara és ara i no, no qualsevol temps passat va ser millor. El nostre present serà millor o pitjor depenent de què vulguem i de com ho fem.
A la grada cal tenir animadors, no cal que fem d’entrenadors tots plegats, ni de "tribunerus" proclius a la depresió.
Animem la canalla, especialment en la derrota, perquè els confortarà i farà forts, que de guanyar tothom en sap (bé, no sempre i, potser, que no pas tots). Tot el que es pugui aconseguir aquesta temporada, tota millora que col·lectivament i individual es pugui aconseguir, ho assolirem entre tots o no serà.
Insistim: Mireu-vos el vídeo de “L’Equip Petit” l’enllaç del qual tenim penjat en una nota del 14 d’octubre, és revelador.
Canviem "meu" per "nostre", cap pressió fora de mida, posem el llindar de la exigència on toca, i donem-los suport, molt de suport.
És el que cal fer, és el que els hi farà bé, no els enganyem ni els expliquem realitats distorsionades.
Són nens/nenes, nois/noies, no pas plantes, no els hi farà cap mal prendre consciència i assumir la realitat, assumir que tocarà treballar en cada entrenament, en cada partit i que, en cas de derrota, per molt àmplia que sigui, tocarà aixecar-se i tornar a començar. Així és l'esport, com la vida mateix.
Salut, esforç i positivisme (que no és optimisme)
