Carta Oberta i un crit.
L’Assemblea general
ordinària del club es va celebrar dilluns al vespre a Can Pasqual i no he penjat
aquesta nota fins ara perquè, abans de fer-ho, volia parlar amb el president
Román Coll per tal de comentar els “per què” de la meva actuació en
l’assemblea.
La temporada passada ja
va acabar amb soroll entre els pares i va haver un intent, fallit, de muntar un
club entre uns quants pares.
I, en el que portem
d’aquesta temporada, el soroll s’ha multiplicat i ara ja és tota una fressa. Rumors
sobre deutes i impagats, queixes dels pares dels equips de futbol base que se
senten abandonats per la directiva, laments d’entrenadors, discussions sobre
què fan o no fan els coordinadors, indignació perquè l’equip Sènior es menja
els recursos econòmics que generen els equips de base amb les seves quotes, són
constants i cada vegada menys dissimulats.
Com he dit, en aquests
moments la graderia del municipal, pel que respecta al CE. Esparreguera, és un
torrent crític imparable.
En aquest punt haig de
dir -per a que es pugui entendre la meva actuació en l’assemblea- que ja fa
unes quantes setmanes que vaig mantenir una reunió amb el president Román Coll
i un altre dels directius, en Pedro José Pérez Casares, a instància meva, degut
a la preocupació que em provocava la percepció de situació crítica que
m’assaltava i per a traslladar-los-hi quina és la situació a la grada (i alguna
cosa més, de caràcter intern del consell, que per afectar a una persona física
no explicaré). En aquella reunió vam tractar molt especialment la situació
econòmica, encara que també vam parlar de la part esportiva i social del futbol
base i, en ella, tant en Román com en Pedro, van confirmar els meus temors, la
situació econòmica era dolenta -per a ells només dolenta, per a mi molt
dolenta- i em van explicar els diversos motius que han dut a la situació
actual. Vam repassar la inevitable qüestió de la morositat, els endarreriments dels
pagaments de l’ajuntament i la situació de paràlisi del bar. Al final ambdós em
van fer saber que, sent-ne conscients de la situació havien decidit prendre
unes mesures correctores de fort impacte, així com d’altres en l’àmbit esportiu
i social.
Però per a això necessitaven
que l’assemblea els aprovés els comptes i les propostes de re estructuració
econòmica i social del club.
És en aquesta situació
que es produeix la convocatòria d’assemblea general. D’un dia per l’altre
-literalment-, sense ordre del dia i sense facilitar documentació o memòria
econòmica. Aquesta convocatòria, que incompleix els estatuts del club, va ser
entesa pels socis com un intent de burlar la fiscalització de l’acció del
Consell Directiu i va encendre els ànims, encara que el president explica que
només es va tractar d’un descuit de la persona que hauria d’haver penjat la
convocatòria a les xarxes socials dels club.
I l’assemblea va
començar malament. Alguns dels socis presents volien impugnar la constitució de
l’assemblea i convocar-ne una de nova respectant els terminis legals. El
president i els directius presents la volien tirar endavant, tant sí com no
(degut a la imperiosa necessitat d’obtenir l’aprovació de reformes per a
impulsar la recuperació econòmica, esportiva i social del club -qüestió
coneguda per mi, però no per la resta de socis constituïts en assemblea-).
És conegut que discrepo
en profunditat amb l’actual Consell Directiu, com també és conegut que, en
general, no coincideixo amb la seva visió de club, que la meva filosofia de
club és antitètica amb la seva i que la gestió econòmica -les prioritats en la
despesa- em sembla equivocada, com també em sembla equivocada la estructura
esportiva (especialment en quant a coordinació i futbol base).
Però també es conegut
que tinc un alt concepte de servei (al club -que no al Consell Directiu-) que
m’obliga a veure-ho tot en clau de CLUB i que no em permet actuar de la forma
mesquina que, altres, van actuar vers a mi durant la meva presidència.
Quedi clar, doncs, que va
ser pel superior bé del club que vaig intervenir en tres moments clau de
l’assemblea, a saber:
-Per a aconseguir una
votació prèvia de l’assemblea que salvés els defectes de forma de la
convocatòria i poder tirar-la endavant.
-Per a aconseguir que
s’aprovessin els comptes (amb un dèficit seriós) malgrat el rebuig notable que
generaven, a canvi del compromís adquirit pel president d’implementar mesures
correctores urgents i suficients.
-Per a aconseguir que s’aprovés
la sol·licitud del Consell per a efectuar reformes en la estructura esportiva
(lligades a les econòmiques) sense explicar-nos quines havien de ser les
mesures a adoptar (per a evitar que les possibles notícies arribessin a algun
possible afectat abans del que tocaria), a canvi del compromís del president d’informar,
puntualment i amb celeritat, als socis tant bon punt s’haguessin notificat als
afectats i de que, fossin quines fossin aquestes mesures, no havien d’afectar
la qualitat del treball amb els nois i noies del club.
Així, amb vots en
contra i amb abstencions, finalment es van anar imposant els vots afirmatius i
els diferents punts van poder ser aprovats.
Ahir vaig anar al
municipal per xerrar amb el president. Volia
parlar amb en Román Coll per tal de comentar els “per què” de la meva actuació
en l’assemblea, com ja he dit al principi, i em vaig trobar amb un ambient gens
positiu a la grada. Socis que, ara sí obertament, critiquen la gestió
econòmica, la esportiva i la social, que parlen de manca de transparència i de
maquillar dades. En definitiva, que es manifesten en contra de la gestió de la
directiva.
Això és perillós perquè
significa instal·lar-nos (el club, tots) en dinàmiques negatives, que
normalment s’enverinen i esdevenen auto destructives (i ja ho he vist altres
vegades, que són ja més de 40 anys en el món de la direcció de clubs i sé
perfectament de què parlo).
L’Únic antídot conegut
per a aquesta malaltia és la pinya.
Fer pinya! generar
sentiment de pertinença, mirar pel bé futur del club i, encara que des de la
discrepància, ajudar, donar suport i vetllar -constantment i amb exigència- pel
compliment de les reformes que tornin la estabilitat al club, equilibrant la
economia, tornant a dedicar la màxima atenció i energies al futbol base i
recuperant la confiança dels socis en la direcció del Consell Directiu a base
de comunicació i transparència.
Està en joc, gens menys,
la viabilitat del club, del meu club, del nostre club, d’un club quasi
centenari.
I és per això que ahir
vaig parlar amb en Román Coll i li vaig traslladar alguna proposta
i suggeriment que estudiarà i portarà a Consell Directiu.
I és per això que ahir
vaig parlar amb un grup de pares i mares -alguns dels quals van assistir a
l’assemblea- quan exercien crítica i els vaig explicar el “per què”, el sentit,
de la meva intervenció en l’assemblea.
I és per això que
demano aturar a temps qualsevol enfrontament i que ens posem tots a treballar
en la línia que comentava anteriorment.
L’Objectiu prioritari ha
de ser, ara per ara, instal·lar-nos en dinàmiques positives, ajudar al club a
recuperar el pols i la normalitat i sentir-nos cofois del CE. Esparreguera.
Temps haurà, si
finalment fos el cas, de demanar responsabilitats, d’exigir cessaments o
dimissions, fins i tot de plantejar una moció de censura; però ara, insisteixo,
la prioritat ha de ser normalitzar i recuperar. Encara s’està a temps i el
Consell Directiu s’ha compromès públicament, en Assemblea General, ni més ni
menys.
Jo no exerciré oposició
-així li he traslladat al president- i em poso a disposició per ajudar al club
(al club, quedi clar, no a aquesta o aquella persona) en allò que estigui a
l’abast de les meves capacitats i coneixements.
I és això el que us
demano a tots els que formeu part del CE. Esparreguera i als que se l’estimen,
responsabilitat i treball, que tothom -consell inclòs- sigui receptiu amb les
propostes dels altres per a exercir la direcció del club en la línia que
demandin els socis i per a que els socis comprenguin les dificultats (i
acceptar els errors) dels qui ara dirigeixen el club.
Parlo d’empatia i
coresponsabilitat col·laboradora, d’exercir la crítica constructiva aportant
idees, suggeriments i propostes.
Perquè si no som
capaços de fer-ho així, entre tots, de forma participativa i lleial, al final
no quedarà res per dirigir, no caldrà discutir de res, ja no farà falta.
Parlo, en definitiva,
de posar-nos tots plegats el CE. Esparreguera com a objectiu dels esforços
comuns i no uns front els altres.
Salut i Centre!
Alfons Puche Amigues
soci núm. 4
ex-president
Esparreguera, 6 de març
de 2014.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada