BENVINGUT Esteban Vizcaíno! O per millor dir: ben
retrobat, perquè l’Esteban era entrenador de la casa fins no fa gaire temps. En
la meva opinió és un entrenador competent (ho té demostrat) i farà bona feina.
Però, si teníem disponible l’Esteban Vizcaíno,
potser hauria estat molt millor haver-li proposat fer-se’n càrrec del Benjamí
“A”, tapant la vacant deixada per en José A. Bermudo (Sillo). Hauria estat una
de les opcions més interessants (juntament amb la del mateix Salva Fernández,
com vaig apuntar en la nota del 2/01/13). Sabeu que crec que és millor no tenir
pares fent d’entrenadors (en l’equip on jugui el/la fill/a), però en el cas de
decidir en un altre sentit, en Salva té acreditada la qualitat com a entrenador
i les seves virtuts són sobradament conegudes.
En Salva Fernández no era només un entrenador.
En Salva Fernández era, fins a la dimissió, directiu del Centre d’Esports
Esparreguera i ho era des de la època del meu Consell Directiu (ara junta
directiva). En Manuel Herrero també ho era. A tots dos se’ls va despatxar sense
la més mínima consideració als anys de treball i esforç en el club. La nota
utilitzada per comunicar el canvi d’entrenador en el Benjamí “C” és estàndard,
un “retalla i desa” en el que només cal canviar el nom de la persona.
Tots dos van marxar per “voluntat pròpia”. Si,
clar; el que s’hauria de veure és quins han estat, en tots dos casos, els elements
detonants de “la voluntat pròpia”.
És més, ho diré clar per a què se m’entengui: En la meva opinió tots dos molestaven. En la meva opinió només se’ls va fer creure que eren homes “del grup” quan
va interessar evitar que aquests pesos pesants del club poguessin crear altres
aliances i, potser, una candidatura alternativa. Tots dos estaven fora des del
principi (i algú més que aguanta com pot), només era qüestió de temps, d’anar-ho madurant fins a fer-los
abandonar. El vell procediment del setge. Cap reconeixement,
cap comiat, només silenci i passar de puntetes amb una nota freda com una
necrològica (en el millor dels casos). Mesos enrere hagués dit allò que he hagut de dir en més d’una
ocasió: Les formes, sempre les formes! Ja no ho dic, aquesta és la nova forma, el sistema sembla procedimental.
Pocs mesos, massa pèrdues importants, encara
que no s’ho pensin.
A cada bugada perdem un llençol -ja són quatre (un encara no ho sap, bé sí que ho sap, el que no se sap és quan)-
Salut i una altra llàstima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada