DENÚNCIES INTRANSCENDENTS

Com a norma sempre escric en “obert”, de manera que tothom sàpiga a què em refereixo i de què estic parlant.

Succeeix, però, que de vegades no puc explicar la causa que provoca alguna de les notes que penjo.

En aquests casos la majoria soleu deduir, o intuir, de què va el tema. Avui aquest serà el cas amb la nota que us presento. Desitjo que així sigui.

Està a punt de complir-se tres mesos des que, suposadament, el president del club em va denunciar per “instigador” (no se sap ben bé de què, però diuen que ho van fer).

Doncs bé, fins ara “cap notícia del front”. Ni tant sols m’han telefonat. Només he anat a comissaria a renovar el DNI.

No és d’estranyar que no hagi tingut notícia de la suposada denúncia, ja que només poden passar dues coses:

a) Encara que ho diguessin, en realitat mai em van denunciar i només ho haurien fet sevir com a argument de base per decretar, “manu militari”, la meva suspensió com a soci per a evitar que pogués intervenir en l’assemblea extraordinària.

b) Ho van fer però, la denuncia, no ha tingut efecte.

I per què no hauria tingut efecte?

Doncs perquè les denuncies han de ser versemblants, estar suportades en fets concrets (a ser possible amb testimonis i/o proves) i referir-se a fets tipificats. Vull dir que presentar una denúncia contra algú per ser un “pesat”, per “crític” o per “molestós” no tenia futur.

Penso que la realitat podria estar en una fusió d’ambdues hipòtesi.

Accions com ara, és una suposició, un exemple, demanar (amb ànim de lucre, és clar) que t’inflin el pressupost d’una reparació/construcció que s’ha de pagar amb diner públic o bé, és un altre exemple, una altra suposició, pagar despeses particulars amb diners d’una entitat (encara que posteriorment es tornin, si és que es tornen) són exemples que podríem (hipotèticament) veure denunciats i que podrien (suposadament) prosperar, no pas la conya aquesta de “la incitació”.

Això de la (presumpta) denuncia contra meu no deixava de ser allò d’intentar aprofitar que el Pisuerga passa per Valladolid per intentar “matar dos pájaros de un tiro” que sembla ser que era el que es pretenia (amb Carlos i amb jo).

Però la cosa estava tant “pillada pels pèls” que enlloc d’allò del Pisuerga i Valladolid els va quedar que el Llobregat passa per Montblanc i, com que no hi passa, no els hi va sortir la jugada que pretenien. Per a poder “matar dos pájaros de un tiro” cal tenir punteria i , a més, munició!

Salut i Interpretació lliure.