Les epopeies gregues ens expliquen com els marins de l'antiguitat es deixaven convèncer pels cants de suposades sirenes que els feien acostar-se als esculls fins a embarrancar els seus vaixells, provocant la mort de tots els tripulants.Això mateix succeeix cada any, al futbol de cañalla, en arribar aquest temps.
Jugadors que volen anar a altres clubs per què algú els diu que son millors que la resta de lo que tenim a casa; jugadors que volen marxar per què creuen que en un altre club tindran més oportunitats, jugadors amb pare que es pensa que és el progenitor de la resurrecció d’en Edson Arantes Do Nascimento (Pelé, pels qui no en saben d’història de l’esport), etc.
De mentre, nosaltres seguirem aquí.
I al setembre, quan alguns dels que pensaven marxar amb moltes expectatives descobreixin que no és pas or tot el que llueix i que entre jugar al CE. Esparreguera i fer-ho en un altre equip de la mateixa categoria només hi ha trenta quilometres (els que hauran de fer cada dia, tres o quatre cops per setmana per anar a entrenar i a jugar) i l’anonimat (del qui arriba nou a un club en el que ha de començar a fer-se un nom, respecte d’aquell que ja és considerat a casa nostra) i el sentiment de pertinença al club, nosaltres, seguirem aquí. I els rebrem amb els braços oberts.
D’Altres pensen marxar arrossegats per entrenadors, als qui el club no renova el contracte, en una mala interpretació de la fidelitat (la fidelitat és envers els companys i el club, les persones -especialment les que cobren per fer una feina- passen i son substituïdes per altres).
Sigui com sigui recordeu:
Les sirenes que cantaven i feien estavellar els vaixells dels grecs, no eren res més que FOQUES. I no cantaven, RONCAVEN.
Salut i raciocini.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada