Fa mesos que es venien sentit històries sobre clubs (de diversos esports) que rebien inspeccions fiscals en les que se’ls exigia la regularització (seguretat social inclosa) de TOT el personal que realitzava alguna tasca remunerada en el si dels clubs, amén de rebre astronòmiques multes corresponents a la “ocultació” durant els cinc anys abastats per les inspeccions.
Ara està confirmat. Des de l’Agència Tributària/Tresoreria General de la Seguretat Social hi ha estructurada una estratègia per recaptar “a fons” en el món de l’esport, estratègia que està sent objecte d’un intent de modulació des de Catalunya (UFEC, Federacions -entre la que no es troba la FCF. que lamentablement no bada boca- i Secretaria General d’Esports de la Generalitat de Catalunya), ja que portada a l’extrem, la regularització pretesa, abocaria, indefectiblement, la major part de les entitats d’esports del país a la desaparició i amb elles a la meitat dels practicants d’esports catalans, fonamentalment nois i noies d’esport base, d’esport formatiu.
Tots aquells que perceben alguna quantitat (la majoria d’elles modestes, minses) hauran d’estar donats d’alta a la Seguretat Social (que ho considera com una relació laboral amb el club) amb tot el que comporta (pagaments de les quotes patronals a la Seguretat Social, declaració d’IRPF. per part del perceptor, etc..)?
Doncs, en la meva opinió, depèn.
I de què en depèn? Crec que hauria de dependre del concepte “voluntari”.
Intentaré explicar-me.
Sembla clar que totes aquelles persones que dediquen part del seu temps -i del seu lleure- a col•laborar amb entitats esportives sense ànim de lucre realitzant tasques de monitoratge, d’entrenador, de preparador físic, etc., ho fan per diversos motius -coincidents i connectats-, entre els quals trobem l’afició per a la activitat i l’esport, un generós compromís amb la formació integral del jovent de casa nostra, el característic esperit associatiu català i una bona dosi de “voluntariat”, de col•laboració a títol gratuït.
Però també sembla clar -i del tot just- que aquesta activitat no els suposi, més a més de la dedicació i el sacrifici de molts festius, una despesa econòmica. Ni a aquestes generoses persones, ni als club amb els que col•laboren.
Així que suposo que tothom convindrà en que s’ha de trobar una solució, per a que tots aquests “voluntaris” i els seus clubs, no es vegin ofegats per una fiscalitat que els obligaria a renunciar.
Sembla ser que la Seguretat Social entén com a remuneració aquell pagament percebut que superi la despesa que s’ha generat per a realitzar l’activitat, de manera que qualsevol d’aquestes persones (i els seus respectius clubs) que pugui acreditar (de manera fefaent -amb tiquets gasolina, peatges d’autopista, etc.-) que la quantitat que percep equival a la despesa que li genera la seva col•laboració, restaria exempta (i els clubs).
Evidentment, aquest sistema generaria tal volum de tràmits administratius amb l’Agència Tributària i amb la seguretat Social que pararíem tots bojos.
Penso que no estaria malament establir una frontera, un límit, per sota del qual no es considerés un lucre, una relació laboral, i quedés exempta de declaració i regularització. No caldria que fos una quantitat alta, penseu que la gran majoria d’aquests col•laboradors perceben compensacions entre els 100 i els 200 € mensuals, quantitat que, a totes llums, serveix, tot just, per compensar les despeses que els generen els desplaçaments i l’acompanyament de la canalla. Així que, potser, estaríem parlant de marcar un límit entre els 200 i els 300 € mensuals i per tantes mensualitats com duri l’activitat en la que col•laboren, normalment 10 mesos l’any (vull dir, per a que no es pugui “compensar llargament” incloent-hi els mesos inhàbils -els d’estiu per exemple-).
Ara bé, existeix una altra realitat.
Sent cert tot el que he apuntat anteriorment respecte de la legió de col•laboradors vocacionals, no hem de perdre de vista que també hi ha un estol de “professional camuflats” que, emparats en la col•laboració amb un club, realitzen una activitat remunerada a l’estil d’una activitat laboral submergida, que cal fer aflorar.
M’estic referint al món dels “Entrenadors d’Amateurs” (a partir de determinades categories), del “Directors Esportius”, dels “Coordinadors General o d’ Àrea”, dels “Caps de Metodologia i Scouting”, dels “Fisioterapeutes de club”, que gaudeixen d’ assignacions mensuals que volten, de mitjana, entre els 600 i els 1500 € mensuals (depenent de la importància del club, de la dimensió de la seva estructura i de les categories en les que militin les respectives plantilles), uns veritables “mercenaris de l’esport” que en ocasions realitzen aquestes activitats simultàniament en dos clubs diferents durant la mateixa temporada, una mena de “tot per la pasta”. Sinó, a raó de què hi haurien persones fent aquestes tasques quant suposen desplaçaments de més de 100 Km. quatre o cinc dies per setmana?
Aquí NO ens trobem davant la figura del voluntari, del col•laborador vocacional, sinó que estem davant d’una veritable activitat laboral camuflada que, la majoria, no farien de cap de les maneres a títol gratuït (proveu a proposar-ho i veureu quants en queden) i que, per tant, ha de ser objecte de regularització i fiscalització.
Tots aquells que perceben alguna quantitat (la majoria d’elles modestes, minses) hauran d’estar donats d’alta a la Seguretat Social (que ho considera com una relació laboral amb el club) amb tot el que comporta (pagaments de les quotes patronals a la Seguretat Social, declaració d’IRPF. per part del perceptor, etc..)?
Doncs, en la meva opinió, depèn.
I de què en depèn? Crec que hauria de dependre del concepte “voluntari”.
Intentaré explicar-me.
Sembla clar que totes aquelles persones que dediquen part del seu temps -i del seu lleure- a col•laborar amb entitats esportives sense ànim de lucre realitzant tasques de monitoratge, d’entrenador, de preparador físic, etc., ho fan per diversos motius -coincidents i connectats-, entre els quals trobem l’afició per a la activitat i l’esport, un generós compromís amb la formació integral del jovent de casa nostra, el característic esperit associatiu català i una bona dosi de “voluntariat”, de col•laboració a títol gratuït.
Però també sembla clar -i del tot just- que aquesta activitat no els suposi, més a més de la dedicació i el sacrifici de molts festius, una despesa econòmica. Ni a aquestes generoses persones, ni als club amb els que col•laboren.
Així que suposo que tothom convindrà en que s’ha de trobar una solució, per a que tots aquests “voluntaris” i els seus clubs, no es vegin ofegats per una fiscalitat que els obligaria a renunciar.
Sembla ser que la Seguretat Social entén com a remuneració aquell pagament percebut que superi la despesa que s’ha generat per a realitzar l’activitat, de manera que qualsevol d’aquestes persones (i els seus respectius clubs) que pugui acreditar (de manera fefaent -amb tiquets gasolina, peatges d’autopista, etc.-) que la quantitat que percep equival a la despesa que li genera la seva col•laboració, restaria exempta (i els clubs).
Evidentment, aquest sistema generaria tal volum de tràmits administratius amb l’Agència Tributària i amb la seguretat Social que pararíem tots bojos.
Penso que no estaria malament establir una frontera, un límit, per sota del qual no es considerés un lucre, una relació laboral, i quedés exempta de declaració i regularització. No caldria que fos una quantitat alta, penseu que la gran majoria d’aquests col•laboradors perceben compensacions entre els 100 i els 200 € mensuals, quantitat que, a totes llums, serveix, tot just, per compensar les despeses que els generen els desplaçaments i l’acompanyament de la canalla. Així que, potser, estaríem parlant de marcar un límit entre els 200 i els 300 € mensuals i per tantes mensualitats com duri l’activitat en la que col•laboren, normalment 10 mesos l’any (vull dir, per a que no es pugui “compensar llargament” incloent-hi els mesos inhàbils -els d’estiu per exemple-).
Ara bé, existeix una altra realitat.
Sent cert tot el que he apuntat anteriorment respecte de la legió de col•laboradors vocacionals, no hem de perdre de vista que també hi ha un estol de “professional camuflats” que, emparats en la col•laboració amb un club, realitzen una activitat remunerada a l’estil d’una activitat laboral submergida, que cal fer aflorar.
M’estic referint al món dels “Entrenadors d’Amateurs” (a partir de determinades categories), del “Directors Esportius”, dels “Coordinadors General o d’ Àrea”, dels “Caps de Metodologia i Scouting”, dels “Fisioterapeutes de club”, que gaudeixen d’ assignacions mensuals que volten, de mitjana, entre els 600 i els 1500 € mensuals (depenent de la importància del club, de la dimensió de la seva estructura i de les categories en les que militin les respectives plantilles), uns veritables “mercenaris de l’esport” que en ocasions realitzen aquestes activitats simultàniament en dos clubs diferents durant la mateixa temporada, una mena de “tot per la pasta”. Sinó, a raó de què hi haurien persones fent aquestes tasques quant suposen desplaçaments de més de 100 Km. quatre o cinc dies per setmana?
Aquí NO ens trobem davant la figura del voluntari, del col•laborador vocacional, sinó que estem davant d’una veritable activitat laboral camuflada que, la majoria, no farien de cap de les maneres a títol gratuït (proveu a proposar-ho i veureu quants en queden) i que, per tant, ha de ser objecte de regularització i fiscalització.
S’ha de dir que a la gènesi d’aquesta casta de “mercenaris de l’esport”, en el món del futbol, no és aliena la FCF., ans al contrari l’ha afavorida en obligar als clubs a disposar forçosament de titulats, segons diferents nivells, mitjançant l' obtenció d’unes titulacions -desorbitadament cares- que imparteix i cobra en exclusiva la mateixa FCF. (en realitat sembla com si las vengués), de manera que qui té “el cromo” no el bescanvia per un altre, sinó que el subhasta al millor postor.
Deu ser per això que des de la Federació tenen la boca tancada (per això i per la qüestió dels drets d’arbitratge, meravellós món del que ens haurem d’ocupar en un altre moment, vista la seva importància, doncs cal que sapigueu que un equip de futbol com ara el CE. Esparreguera, es deixa en pagaments d’àrbitres al voltant dels 24.000 € per temporada -i potser enguany em quedi curt-).
En fi, que sí, que hi ha coses que regularitzar, però que s’ha de fer amb prudència, marcant una data a partir de la qual tothom sàpiga amb quin reglament es juga, sense penalitzar col•laboradors i directius que treballen de manera vocacional i sense lucrar-se (els quals constitueixen el veritable motor del món de l’associacionisme esportiu a Catalunya) i fent pagar el que pertoqui a tots aquells que es lucren -per damunt del nivell de despesa que els generi l’activitat- a costa de l’esforç econòmic dels practicants de l’esport (o dels seus pares i mares), dels voluntaris que hi col•laboren a títol gratuït i dels directius que s’hi deixen la pell i -de vegades- part del patrimoni.
Després de tot això no caldria que digués que la meva col·laboració amb el CE. Esparreguera, com a Coordinador de Futbol Femení, la faig a títol absolutament gratuït, però ho dic per si em llegeix algun inspector fiscal: Fins a les cerveses em pago!
En fi, que sí, que hi ha coses que regularitzar, però que s’ha de fer amb prudència, marcant una data a partir de la qual tothom sàpiga amb quin reglament es juga, sense penalitzar col•laboradors i directius que treballen de manera vocacional i sense lucrar-se (els quals constitueixen el veritable motor del món de l’associacionisme esportiu a Catalunya) i fent pagar el que pertoqui a tots aquells que es lucren -per damunt del nivell de despesa que els generi l’activitat- a costa de l’esforç econòmic dels practicants de l’esport (o dels seus pares i mares), dels voluntaris que hi col•laboren a títol gratuït i dels directius que s’hi deixen la pell i -de vegades- part del patrimoni.
Després de tot això no caldria que digués que la meva col·laboració amb el CE. Esparreguera, com a Coordinador de Futbol Femení, la faig a títol absolutament gratuït, però ho dic per si em llegeix algun inspector fiscal: Fins a les cerveses em pago!
No m’escoltarà ningú, però expresso la meva opinió per si... Encara que sigui de xamba.
Salut i Regularització prudent.
Salut i Regularització prudent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada