"Yo a mis equipos los coloco bien en la cancha; lo que pasa es que cuando
empieza el partido los jugadores se mueven" (Alfio -Coco- Basile).
Alfredo Rubén Basile Moreno (Alfio / Coco Basile)
1/11/1943 (69 anys). Entrenador de la Selecció Argentina de Futbol entre 1991-1994 i 2006-2008, guanyador, com a
seleccionador, de dues Copes d’Amèrica i 1 Copa FIFA Confederacions i altres 12
títols més, aconseguits com a entrenador i jugador.
Així que haurem de presumir que alguna cosa en sap de futbol, o no?
Gran frase (i divertida, en aparença) la seva, però que pretenia dir? Potser, aquell dia en que la va pronunciar, només es referia a
que els jugadors no l’havien cregut a l’hora d’executar l’estratègia en el
partit. O, potser, volia dir alguna altra cosa com ara, per exemple, que en el món del futbol el protagonista ha de ser el jugador i que les estratègies i
tàctiques s'han de modular en funció de les característiques dels jugadors
i no pas a l’inrevés.
Em vull quedar (perquè m’interessa, ho reconec) amb que era
això darrer el que volia fer palès el Coco Basile quan va etzibar la frase que
dóna peu a aquesta nota. I m’ho quedo perquè, com he explicat una pila de
vegades en altres notes, crec que el millor “sistema de joc” és aquell que
intenta aprofitar les fortaleses del grup, les virtuts dels jugadors, les
habilitats individuals i col·lectives, de forma i manera que l’entrenador (el coordinador, el director tècnic, el club finalment) s’assembli
més a un director d’orquestra, que conjunta i afina els diversos instruments,
que no pas a un general, les ordres del qual es compleixen inqüestionablement.
Per això no crec en els sistemes que pretenen imposar una
forma lineal de treball, rígida i estructuralment tancada, a la que els
jugadors s’han de sotmetre modificant, si és menester, la seva forma de joc i
sacrificant les espurnes d’inspiració, mutilant, en definitiva, la improvisació creadora (el geni creador).
Certament, els clubs han de tenir alguns trets distintius,
línies generals de treball, un determinat estil, però mai, mai, a costa de
sotmetre la creació al sistema.
Fer-ho és segrestar el mateix esperit del
futbol i trair els nois i noies que, volent trobar en la figura de l’entrenador
(el club) a algú que els ajudarà a créixer i progressar gaudint-ne, es troben
un dictador que castra les seves expectatives fent-los patir, fins dur-los, en
alguns casos, a abandonar la competició, a avorrir el futbol de club.
Queda clar que m’estimo més la potenciació de les pròpies
habilitats (amb la corresponent correcció de mancances) que la imposició d’un
sistema que no tingui en consideració les individualitats que conformen el
conjunt, cosa que em sembla una tirania esportiva (més a més d’infructuós).
Pot ser que sigui per tot això que, de vegades, “cuando empieza el partido, los jugadores se mueven”.
Salut i Harmonització.
Estem a les acaballes de mes d’agost i això és
sinònim de recuperació de la activitat en el si del club. 
