HAN ENTRAT EN PÈRDUA

M’he estat pensant força hores si penjava aquesta nota referent a l’Infantil “A”, o si pel contrari me la guardava. I he dubtat per diversos motius, entre ells, és cert, la prevenció que em provoca el fet que tot allò que dic, escric o comento s’analitzi a l’extrem. Però com que crec que la millor manera d’ajudar no és precisament la de fer servir la política de l’estruç, doncs vaig i exposo:

Tenia seriosos dubtes que l’Infantil “A” aixequés el cap després de la derrota d’ara fa dos caps de setmana i obtingués victòria. I els tenia no perquè desconfiï del potencial esportiu de l’equip, no. Era, és, quelcom més preocupant. És el tot el que amenaça ruïna. I amenaça ruïna perquè és impossible que vagi bé amb jugadors que no hi creuen en llurs possibilitats, una graderia que qüestiona (ara, no pas quan ho guanyava tot) a l’entrenador, un entrenador que (potser amb la pell massa fina) no sap viure sent objecte de qüestionament, ni en la derrota i que no confia en part de la plantilla, plantilla, que en part i al seu torn, no confia en l’entrenador perquè ja venen amb un altre discurs instal·lat des de casa.

I no és just pel club.

Senyors, senyores, nois i noies que llegiu:

Aquesta temporada, per circumstàncies pròpies de la competició, no es va fer un repartiment equitatiu de jugadors infantils entre “A” i “B”. I no es va fer per intentar assaltar el campionat en una temporada en la que el campió pujarà dues categories de cop. Se us va ajuntar (jugadors del “A”) i es va posar aquest grup a disposició de l’entrenador (intentant satisfer les exigències esportives) per a que poguéssiu (tots) lluitar pel màxim objectiu.

I per fer això la directiva es va posar en compromís, el coordinador es va convertir en una mena de diana i, el més important, els companys del “B” van veure com les seves expectatives de competir a un nivell suficient desapareixien, sacrificant-se per permetre que l’ “A” ens transportés a la 1ª. divisió.

Així que, Infantil “A”, us toca l’altre part, la devolució del compromís. No té res a veure amb la marxa d’algun jugador important (tot i que és cert), ni de lesions. És anímic i ho haureu de guarir des de dins. Haurà de ser la tripulació de l’ aeronau la que sumi esforços vivint en positiu i bloquejant la desestabilització. Sinó, després d’entrar en pèrdua (de potència) començarà una lenta caiguda en picat que acabarà amb una barrina in aturable, fins que ens estavellem contra el terra.

Recuperar potència i la sustentació de la nau s’ha de fer al principi i ràpid.

Ja toca. Sense dilacions. Si cal fer teràpia de grup que es faci (que la organitzi a qui li correspon). Si no s’ha d’assolir l’objectiu esportiu que sigui perquè altres hagin estat millors que nosaltres, no pas perquè se’ns desmanegui l’ invent des de dins i, per damunt de tot, que no ho sigui sense que es provi de re composar la situació. Sinó, al final, només tindrem frustració, disgregació i dispersió.

Esteu obligats. No ho llençeu, que encara estem en 2ª. posició.

P.D. I’M Sorry. No pretenc molestar.

Recordeu: Aquest bloc és particular i només representa l’ opinió del seu administrador, és a dir, la meva, però és que aquesta pel·lícula ja la he vist altres vegades.

No fa pas tant que un altre equip quasi triomfant es va trencar en pedaços.

Salut i cohesió de grup.