QUÈ ENTENEM PER FRUSTRACIÓ?Podem definir-la com un sentiment que apareix quan no s'assoleix un objectiu proposat (pot ser comprar una joguina, anar a un viatge amb amics que comporta un risc en carretera, etc.) Aquest sentiment genera ansietat, ràbia, angoixa, ira i fins i tot depressió. Davant d'aquest quadre de sensacions, el nen ha de saber reaccionar de la forma més sana perquè afecti el menys possible al seu equilibri emocional (se suposa que l'adult ja és capaç de fer-ho).
Es tracta d'una situació en la qual una expectativa, un desig, un projecte o una il·lusió no es compleix. Per tant, estem davant d'un sentiment desagradable generat perquè el subjecte no satisfà les seves pretensions. Però el fracàs per si mateix no és dolent. El fracàs és una cosa que va associada a la mateixa condició humana. Qui no ha fracassat alguna vegada? Els que triomfen en les seves pretensions no poden dir que no fracassen mai. Als fills cal dir-los que el triomf va lligat a superar els petits fracassos que constantment ens sorgeixen en la vida. Al contrari, els que fracassen són els que amb cada petits fracàs en lloc de treure conclusions positives, s'enfonsen una mica més.
És precís que el nen aprengui al llarg del seu creixement que no sempre s'aconsegueixen les coses que un desitja. És necessari que aprengui a veure les coses de forma madura perquè altrament continuarà adoptant comportaments infantils propis d'una persona amb baixa tolerància a la frustració que es caracteritzen pel següent:
-Creuen que han d'obtenir tot el que volen i per això exigeixen, ordenen i insisteixen perquè se satisfacin els seus desigs tant sí com no.
-Creuen que és necessari que la vida sigui sempre fàcil i còmoda.
-Creuen que qualsevol dificultat, demora, fracàs, etc., és massa horrible per suportar-la.
-Confonen els seus desigs amb necessitats.
Francisco Javier Rodríguez Laguía.
Instituto Nacional de Tecnologías Educativas y de Formación del Profesorado
Accedit Mitjançant:
http://www.sportmagister.com/reportaje.asp?id_rep=4504
Així que: Esforç i superació. Mai sobre protegir ni, molt menys, confondre’ls fent-los creure que la intervenció del pare/mare (en el sentit de pressionar entrenadors o professors) per aconseguir que el nen/a vagi convocat amb aquest o aquell equip, que jugui més minuts o que ho faci en una posició diferent, etc., substitueix l’esforç propi del menor. Encara hi ha una de pitjor: Quan la intervenció de l’adult (en presència del menor) utilitza la frase “jo pago per a que el meu fill/a ...” Aquest engany, més a més de desplaçar la frustració sense superar-la, els fa creure que tot es pot aconseguir pagant, i no, afortunadament no tot es pot aconseguir pagant.
Aquest darrer paràgraf és una nota de l'administrador del bloc.
Salut i formació
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada