Van passant les setmanes i, en termes generals, es pot dir que la canalla dels nostres equips de Futbol Formació progressen adequadament.Aquesta qualificació (per emprar terminologia docent) es deriva de fer una valoració sobre la millora en diferents aspectes del joc, com ara el posicionament en el camp, el control de la pilota, la organització del joc, etc., tot això considerant, en cada equip, els objectius a assolir i la metodologia a emprar per a cada grup d’edat.
Quedi ben entès que ens referim a la millora concreta de les diferents àrees de formació futbolística i no a la obtenció de resultats.
És cert que en alguns casos la millora ja es comença a traduir en resultats, però en d’altres encara no. Això no ens ha de posar nerviosos, ni ha de fer que posem nerviosos els nois i les nenes.
Toca continuar treballant, sense pressionar la canalla. Toca que gaudeixin i que vagin interioritzant coneixements de manera progressiva, poc a poc, però de forma consolidada.
En alguns grups (evidentment els més petits) està costant especialment tallar el cordó umbilical amb la família.
Hi ha nois que estan més pendents del que els hi diuen els pares des de la grada que del joc. Així, aquest cap de setmana es va donar la situació que fins a quatre nois (de set que hi juguen) estaven girats cap a la grada atenent les indicacions de llurs pares mentre que l’equip contrari atacava la nostra porteria. Evidentment, no podien escoltar a l’entrenador que intentava captar la seva atenció.
Això és important, sí és que volem que progressin amb més rapidesa. Potser pensem que un consell a temps pot ser beneficiós per al joc. Potser.
El que és segur és que endarrereix la percepció dels nois de formar part d’un nou grup de treball, en el que la direcció no la tenen els de casa, sinó uns “bojos” que estan a la banda intentant cridar més que tots els pares de la grada plegats, per tal d’intentar aconseguir donar-los una instrucció.
Ajudeu-nos a aconseguir que els nens i nenes facin dels seus entrenadors els únics referents en el futbol. Anar tallant el cordó umbilical és, de vegades, dolorós (per a nosaltres), però imprescindible per a la seva futura independència, però és que això de ser pares consisteix, precisament, en permetre que, poc a poc, en depenguin menys de nosaltres.
I una altra. El futbol és esport de conjunt. Ergo... guanyen i perden tots. No és bo, gens bo, estimular individualitats que poden acabar sent egoismes (cinc euros per cada gol que marquis, per exemple), potenciem l’esforç per compromís, la solidaritat en el treball i la responsabilitat de conjunt. En guanyarem tots.
Estem segurs que amb el vostre ajut ho aconseguirem.
Salut i ...més treball
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada