POCA ESPORTIVITAT.

Aquest matí el Femení Juvenil-Cadet jugava a camp del “Levante Las Planas” (així, tal com ho escric, tot en un altre idioma, cosa a la que l’ajuntament de Sant Joan Despí no sembla voler posar remei). "Gran" club mercès a que es troba ubicat en un àrea en la que es beneficien d’un entorn de captació de 350.000 persones (Sant Just Desvern, Sant Joan Despí, Cornellà, l’Hospitalet, Sant Feliu de Llobregat, etc.) i a que els hi va tocar la grossa de Nadal fa uns anys. D’Aquí que ara tinguin el potencial que tenen, amb un femení sènior jugant a la super-lliga amb Espanyol, Barça, At. de Madrid, Rayo, Bilbao i d'altres.

Però hi ha coses que no es compren amb diners, com ara el sentit de la esportivitat.

Nosaltres anaven amb 10 jugadores, elles amb 16, cosa que els hi va permetre fer tantes rotacions com els hi va rotar (perdoneu la redundància).

Les nostres van intentar competir per complir esportivament amb l’ obligació de no abandonar i no llençar la jornada deixant l’adversari sense jugar.

Les nostres es van buidar mentre que els tècnics del contrari feien relleus de tres en tres.

Les nostres intentant mantenir la dignitat amb 10 jugadores (només 3-0 al descans), mentre que els contraris intentaven humiliar-nos organitzant una mena de concurs per veure quina super-jugadora (això si, a segona divisió de Juvenil-Cadet, que no pas a la super-lliga) marcava més gols, si la Andrea "Levante" (3) o la Mariona "Levante" (3). El darrer gol al minut 78, pressionant a la sortida de la pilota (és un dir, car ja no podíem ni aguantar-nos a peu dret), davant de l’èxtasi del públic local, que feia claca de mal gust (en la meva opinió).

Final del partit. Aquelles 10 - 0 CE. Esparreguera.

Em costarà explicar a les noies que, en realitat, elles van ser les triomfadores.

Em costarà que entenguin que el fet de mantenir-se en el camp sense donar ni una puntada de peu, jugant tant com van poder, fins que l’àrbitre va xiular el final, va ser una demostració d’ètica esportiva.

Em costarà que entenguin que, això que van fer aquelles que juguen en aquell equip que no té identitat pròpia, no va ser meritori, ans al contrari, que va ser una demostració de manca d’esportivitat.

Em costarà explicar que no entenc què pretenien els tècnics d’aquell equip collant-nos fins al darrer minut.

I que no em contesti ningú amb estupideses sobre la competició. Ni els hi va, ni els hi ve.

A mi, de ben petit, em van ensenyar que al rival no se l’humilia mai i per això, en moltes ocasions mentre vaig ser president del Centre, vaig ordenar a algun entrenador que l’equip aixequés el peu de l’accelerador.

Les nostre noies es van enfadar entre elles, les nostres noies van sortir molt enfadades. A les nostres noies els hi costarà tornar a entrenament demà i no saben ben bé perquè.

Tant d'hora com les hi expliqui què en penso de la vergonyosa actitud d’aquell club que té el camp prop de TV3, descobriran que el malestar que senten no està relacionat amb el resultat del partit, sinó amb la poca vergonya esportiva del club amb el que ens vam enfrontar que, lluny de demostrar la mínima esportivitat, van decidir intentar humiliar un grup de noies que, si alguna cosa van fer, va ser mantenir la dignitat davant d’un “Levante Las Planas” (així, tal com ho escric, tot en un altre idioma, cosa a la que l’ajuntament de Sant Joan Despí no sembla voler posar remei) esportivament indigne.

Vista la situació no hi ha dubte de que ens queda molt per treballar en el femení, però tampoc queda cap dubte de que m’estimo més haver de treballar la cohesió interna del grup, que no pas haver d’abaixar la mirada per haver abusat innecessàriament (mai millor dit) d’un grup de noies a les que els hi manquen companyes però a les que els hi sobra orgull esportiu i dignitat.

Salut i No s'hi val tot!