Ahir em vaig acostar pel municipal a veure el partit del Prebenjamí “A” contra el Gimnàstic de Manresa C. “A”. Resultat: 0-13. Els nostres no van veure la pilota en tot el partit. Perquè? Doncs perquè hi havia una brutal diferència de nivell entre ambdós equips (i això que els nostres estan a meitat de la taula -9º. posició-), i perquè?, veureu:
Aquest partit es va jugar avançat a la jornada del proper cap de setmana perquè, em diuen, el Gimnàstic de Manresa té tres jugadors ja fitxats pel Barcelona FC. i se’ls emporta a un torneig amistós fora de Catalunya.
Això darrer us ho explico per a que us feu una idea del nivell del que parlo.
Resulta evident que la decisió de que en categoria Prebenjamí no hi hagin divisions provoca que juguin tots barrejats en una única divisió.
He fet un mostreig per diversos grups (aleatòriament) i s’observa el següent:
En els grups hi ha entre 2 i 4 equips (mitjana aproximada de 3 per grup) que ho han guanyat tot (o quasi tot) i que han marcat més de 150 gols.
En els grups hi ha entre 2 i 4 equips (mitjana aproximada de 3 per grup) que ho han perdut tot (o quasi tot) i que han encaixat més de 100 gols.
La resta sobreviuen en un zona central de les classificacions amb resultats més equilibrats.
Sembla lògic pensar que d’haver tres divisions (com en totes les categories) els millors estarien en 1ª., els altres en 2ª. i, els menys dotats per la mare natura, en 3ª. Tots agrupadets i jugant amb els nivells més o menys equilibrats.
I perquè no hi ha divisions en Prebenjamí? El fonament ideològic de la FCF. en aquest tema és evitar inocular el verí competitiu a tan tendres edats.
Doncs bé, per a mi és una solemne estupidesa digna d’un psicòleg inhàbil per a l’esport.
Els nois/noies són competitius de naixement (així ha evolucionat la espècie), de ben petits es treuen les joguines uns als altres i competeixen per cridar més l’atenció que els altres, per rebre més cures dels adults o, fins i tot, en mamar més que els germans (evidentment, en casos de bessons o trigèmins i si els deixéssim a la seva iniciativa de supervivència).
La competitivitat es porta d’origen, el que cal és canalitzar-la i dosificar-la, no pas intentar anul•lar-la (que per altra banda és impossible).
No crec que establir divisions en aquesta categoria generi cap frustració en els nois i noies si se’ls educa fent-los entendre que no tothom té les mateixes habilitats i que, mitjançant l’esforç i el treball, es pot aconseguir la millora.
Acceptaria fer una divisió per edats, en dos nivells un de 1r. any i un altre de 2n. any, per a que juguessin amb rivals de la seva pròpia edat (aquí sí que hi ha un element objectiu de diferenciació), però aquest sistema de divisió única, amb el fonament que he explicat, no em sembla correcte.
Els nois i noies d’aquestes edats són petits no pas idiotes. Les frustracions se’ls hi poden provocar en forçar-los a arribar on no poden, no pas a l’agrupar-los per nivells d’habilitats o aptituds.
Fent-los creure que tots som iguals els generem frustració quan descobreixen la realitat.
En definitiva, han de sortir de l'ou, els hem d'ajudar, però han de començar a sortir de l'ou (igual com han de tallar el cordó umbilical amb la graderia). Del contrari els estimulem la síndrome “calimero”.
En definitiva, han de sortir de l'ou, els hem d'ajudar, però han de començar a sortir de l'ou (igual com han de tallar el cordó umbilical amb la graderia). Del contrari els estimulem la síndrome “calimero”.
Salut i diferències
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada