És cert que farà qüestió d’un parell de caps de setmanes va venir pel municipal d’Esparreguera un membre del Consistori d’Esparreguera (que ja no membre del govern municipal), concretament el Sr. Gustau Pérez.
És cert que es va interessar per l’estat de la gespa, els seus problemes (congènits), el manteniment i intervencions pal•liatives realitzades i quelcom de més.
Sembla ser que el Sr. Gustau volia obtenir informació per a una interpel•lació al Plenari Municipal.
Sembla ser que durant la seva exposició, Plenari de dijous passat, va esmentar diverses vegades la meva persona.
Sembla ser que no ha agradat gaire, ni el què va dir el Sr. Gustau, ni que la meva persona sortís pel mig de la qüestió
És cert que m’han telefonat diverses persones per informar-me/avisar-me.
És cert que, de vegades, el Sr. Gustau pot dir les coses de manera molt particular, amb un estil propi que tothom li reconeix.
És cert que, potser, el Sr. Gustau hagués pogut utilitzar l’ informació sense esmentar la font.
La realitat és que la gespa del municipal està en plena fase de deteriorament, que no es van poder fer les actuacions pal•liatives necessàries per convertir la seva malaltia terminal en una malaltia crònica controlada, per manca de recursos (només es va poder aprofitar una saca de cautxú sobrant, de quan es va fer la instal•lació de la gespa per a mantenir la superfície de joc amb els paràmetres d’aptitud biomecànica en nivells mínims).
La realitat és que això ho saben els regidors d’esports actuals (els dos), la regidora anterior i el regidor de la època en la que es va posar la gespa, l’Alcalde Sitjà, l’Alcaldessa Fosalba i l’actual Alcalde Udina, ho sap en Xavier Vallverdú, en Jordi Termens, na Sílvia Sentanera i tots els que per esports han passat.
Ho saben. Saben que és congènit i que NO té solució (no pas ara).
Per mi poden seguir amb la política (amb “p” petita, minúscula) de l’estruç i posant-se les ulleres de veureu tot rosa (o verd en aquest cas).
Per mi poden negar la major i fer veure que els ha sorprès.
Per mi poden indignar-se (mira que bé!, ja serem uns quants més).
La realitat és tossuda com una mula i no caldrà que ningú faci res per a denunciar la situació. Ho veurà tothom quan la gespa marxi a pedaços.
La gespa ja té les fibres trencades, d’aquí poc serà una moqueta, res més que una moqueta farcida de cautxú negre, però segur que alguns seguiran insistint en la excel•lència del seu estat, intentant fer realitat allò de que una mentida mil vegades repetida esdevé una veritat.
Que la culpa no és pas del missatger.
Salut i veritas veritatis.
És cert que es va interessar per l’estat de la gespa, els seus problemes (congènits), el manteniment i intervencions pal•liatives realitzades i quelcom de més.
Sembla ser que el Sr. Gustau volia obtenir informació per a una interpel•lació al Plenari Municipal.
Sembla ser que durant la seva exposició, Plenari de dijous passat, va esmentar diverses vegades la meva persona.
Sembla ser que no ha agradat gaire, ni el què va dir el Sr. Gustau, ni que la meva persona sortís pel mig de la qüestió
És cert que m’han telefonat diverses persones per informar-me/avisar-me.
És cert que, de vegades, el Sr. Gustau pot dir les coses de manera molt particular, amb un estil propi que tothom li reconeix.
És cert que, potser, el Sr. Gustau hagués pogut utilitzar l’ informació sense esmentar la font.
La realitat és que la gespa del municipal està en plena fase de deteriorament, que no es van poder fer les actuacions pal•liatives necessàries per convertir la seva malaltia terminal en una malaltia crònica controlada, per manca de recursos (només es va poder aprofitar una saca de cautxú sobrant, de quan es va fer la instal•lació de la gespa per a mantenir la superfície de joc amb els paràmetres d’aptitud biomecànica en nivells mínims).
La realitat és que això ho saben els regidors d’esports actuals (els dos), la regidora anterior i el regidor de la època en la que es va posar la gespa, l’Alcalde Sitjà, l’Alcaldessa Fosalba i l’actual Alcalde Udina, ho sap en Xavier Vallverdú, en Jordi Termens, na Sílvia Sentanera i tots els que per esports han passat.
Ho saben. Saben que és congènit i que NO té solució (no pas ara).
Per mi poden seguir amb la política (amb “p” petita, minúscula) de l’estruç i posant-se les ulleres de veureu tot rosa (o verd en aquest cas).
Per mi poden negar la major i fer veure que els ha sorprès.
Per mi poden indignar-se (mira que bé!, ja serem uns quants més).
La realitat és tossuda com una mula i no caldrà que ningú faci res per a denunciar la situació. Ho veurà tothom quan la gespa marxi a pedaços.
La gespa ja té les fibres trencades, d’aquí poc serà una moqueta, res més que una moqueta farcida de cautxú negre, però segur que alguns seguiran insistint en la excel•lència del seu estat, intentant fer realitat allò de que una mentida mil vegades repetida esdevé una veritat.
Que la culpa no és pas del missatger.
Salut i veritas veritatis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada