EL CADET ENS AMOÏNA

Perdre a casa davant d’un equip que teníem a dos punts (i per tant un d’aquells partits que és necessari guanyar) s’ha de considerar mal resultat.
El resultat és el de menys. Els nostres nois estan tant tensionats, pateixen tanta ansietat pels resultats i confien tant poc en la força del seu grup (i aquesta és la clau de volta -GRUP-) que a la que el contrari, qualsevol contrari i en qualsevol partit, s’avança en el resultat, ens caiem. I ho fem de lloros.
Aquesta plantilla està fent una veritable travessia del desert en forma de relacions internes difícils, de canvis d’entrenador per motius de força major (tres aquesta temporada), de suspensió de jugadors per motius disciplinaris (algun esportivament important) i, més a més, no els hi posem (o no s’ho posen) fàcil, com si no fos prou difícil retornar a la primera divisió Cadet en el grup que hem caigut.
De vegades, des de fora, els exigim més del que, ara per ara, poden donar. De vegades, des de fora, els hi arriben comentaris (i creieu-nos, des de dins del camp els comentaris es senten com un tret de canó) de l’estil “aquest no la toca”, “aquell no atura ni una bola”, “aquest entrenador no en té ni idea”, “som carn de canó” “el millor jugador és el meu fill, que està a la grada”, etc., (tots aquests comentaris sentits aquest passat diumenge al municipal).
No hi ha cap jugador, cap ni un, que sigui millor que els altres, però com que se’ls hi diu s’ho creuen (minso favor els fem) i llavors es menyspreen entre ells i llavors, els cracs (els qui s’ho pensen perquè algú els hi diu), s’inhibeixen de la seva quota de participació i ESFORÇ, llavors aquest esforç SOLIDARI el fan només els “peons” i llavors... comença el remor a la grada, aquell remor que coneixen prou bé perquè és el pròleg de les crítiques.
Perquè per això ja vàrem passar quan formàvem l’Infantil “B”, aquell Infantil “B” que després de la crisi inicial va fer un campionat impressionant. Hem recuperat vells hàbits.
Tenim la plantilla que tenim, és la nostra i per tant la millor.
Per a això els hem d’arropar, animar i relaxar.
Hem de rebaixar el nivell d’exigència de manera que TOTS tornin (tornem) a gaudir practicant/veient futbol.
Reforçar l’autoritat de l’entrenador des de casa, fomentar el valor del GRUP com a element de cohesió, potenciar l’ ESFORÇ SOLIDARI, ajudaria força.
Assumir el nostre llindar actual, fent introspecció i autocrítica, no pas posant el ventilador en marxa, seria un primer pas per començar a millorar des de la humilitat, el treball i la companyonia.
Substituir els “jo” pels “nosaltres” és el camí.
Sí el camí el fem entre tots i totes i cadascuna de les parts aporta el seu gra de sorra, avançarem, perquè quan es donen aquests elements som un BON GRUP.
Ara toca descans (L’Arboç retirat), després Odena i Igualada (difícils, sí, l’Odena més assequible), bon moment per fer una mena de mini pretemporada mental i afrontar les cinc darreres jornades amb il·lusió, ambició i convicció.

Ens quedaran Anoia, Sta. Clara, S. Esteve, S. Mauro, Base Olèrdola i Vilafranca B (amb aquest darrer, amb la lliga acabada i sense objectius tot podria passar).

Ara, sis equips en cinc punts, des de la 9ª. a la 14ª. posició. Res d’insalvable, cap rival que no puguem guanyar si actuem com un EQUIP.
Estem com estem per demerits propis, però això és, precisament, el que ens dona marge de maniobra.
Fer-los veure (als nois) les seves limitacions individuals i de grup, fer front a la derrota estimulant la millora i els valors intrínsecs als esports de conjunt és el que toca, perquè perdre la categoria és un avatar de la competició i només dura una temporada. L’Engany els pot durar tota la vida.
Estem disposats a tirar cap amunt i esmerçarem tots els esforços que siguin necessaris. Comença el final del trajecte, que és quan més es belluga el Dragon Kan.
Els volem a tots, però decidits, solidaris, treballadors i companys, disciplinats i animosos, IMPLICATS i OPTIMISTES.
Els qui no vulguin col·laborar que no ho facin, però si us plau, que no molestin, que no ens distreguin, que no vinguin, que ni els volem ni interessen. Deixeu-los / Deixeu-nos treballar, a tots.
Sortirem o caurem, però ens hi tornarem a posar. Amb els qui vulguin, amb els que hi quedin. Amb els nostres, que son els millors, sense dubtes.
Disculpes. Ens ha sortit llarg i dur.
Però és que ho havíem de treure.
Salut i caigudes, que ho tornarem a intentar.