BENJAMÍ C

Avui toca parlar del Benjamí “C”.

Davant un rival, Pallejà CF. “E”,  que no era tant dolent com es pugui pensar en veure el marcador final (8-1), però que es va anar esmicolant a mesura que els nostres anaven posant en franquia el marcador (a partir del 3r. quart especialment), els nois van fer un bon partit. Segurs en defensa i en la porteria, ràpids en el tall, tant al centre del camp com al darrera, amb bona sortida de pilota, sempre amb una bona referència en punta d’atac i, molt important, mantenint el nivell en les rotacions per canvis.

No van jugar l’obligat 2-3-1, sinó que en Salva Fernández va apostar per un 1-2-2-1 que li permetia tenir una ocupació del camp més racional, sense haver de sacrificar bandes. El central de la defensa, lleugerament endarrerit, s’encarregava de fer les cobertures al laterals i de sortir al tall. Dos jugadors a mig camp, amb una posició més tancada que els laterals, però obrint la sortida per banda quan tenien possessió de pilota, i la mobilitat del punta juntament amb certa potència de xut a distància, van permetre la còmoda victòria.

Vull agrair-li a en Salva Fernández la valentia de no limitar-se a complir amb la tirania del sistema obligatori (2-3-1), perquè va apostar per adequar el sistema a les característiques del grup al que entrena (i no a l’inrevés), per permetre que els seus petit futbolistes puguin explotar les virtuts que tenen, sense deixar de treballar en la millora de les deficiències i per anar-los preparant PROGRESSIVAMENT.

Personalment sempre he pensat que la homogeneïtzació despersonalitzadora és una supina rucada que només serveix per a amputar la genialitat individual, que ha d’estar al servei del grup -és cert- però no aixafada per un sistema capriciosament escollit que ignora les qualitats individuals i vulgaritza el conjunt.

Algú es pensa que el totpoderós FC. Barcelona juga com ho fa pel sistema que utilitza? Perquè llavors seria molt fàcil aconseguir aquest rendiment, només caldria posar els jugadors damunt el camp de la mateixa forma. No, de cap manera, són els Xavis i Iniestas diversos els que fan al sistema. Prova: Luis Enrique no feia jugar al Barça “B” com ho feia el “A”, senzillament, perquè no se’n sortia.

No dic que no sigui correcte el plantejament que en un futur el club pugui tenir un estil propi i definit, treballat en totes les categories, el que dic és que els petits canvis són poderosos (que deia el capità enciam), voler fer segons quin canvis de cop i volta pot donar el resultat d'un tsunami.

I per acabar, Salva, gràcies per intentar insuflar-los-hi esperit de lluita i de victòria (que es desprèn del teu propi caràcter), en definitiva, per dotar-los de personalitat pròpia.

I si, va ser un bon partit.

Salut i criteri